MÉS ENLLÀ DE LA PELL

Més enllà de la pell: ‘Donzelles de l’any 2000. Antologia de dones poetes del Països Catalans’.

Diu Mario Benedetti que les antologies són com l’Olimp que només admet un número limitat de deus. Malgrat el sarcasme implícit en aquesta apreciació, no deixa d’ésser inquietant i cert que l’Olimp, ha quedat poblat per les creacions dels deus, deixant les deesses fora del privilegi d’habitar aquest espai. Les tendències, l’estètica del moment, les preocupacions literàries estructurals i temàtiques dels poetes d’un període específic de temps conformen el llegat històric de la nostra cultura catalana. Així doncs, es va construint la consciència històrica o tradició catalana. Una història escrita per uns quants i que, com en totes les histories, ha perdut al llarg de la seua construcció, una part fonamental: aquella formada per la resta que no l’ha escriuen però que la pateixen. En el cas de la poesia catalana, els homes l’han escrit i les dones l’han patit. Aquesta exclusió però, ha vingut marcada per un sacrifici. El sacrifici històric del silenci femení. Un sacrifici ja complit que sens presenta com una revelació a les acaballes del segle XX continuant la seua trajectòria al llarg de tot el segle. Les dones, doncs, des de l’aparició de la poeta Maria Antònia Salvà, han segut conscients de que el sacrifici ja havia arribat a la fi i que era qüestió de que aquella part de les experiències humanes que s’havia perdut per entre els llençols del silenci, havia de nàixer a la història. I és al segle XX que ha nascut la figura de la poeta com a individu present, vingut a formar part de la tradició, mostrant l’esperit creador de la seua existència, proporcionant a la línia de la consciència històrica el seu mode d’ésser, enriquint des de la unitat amb altres aquell despertar a la consciència de l’ésser des d’un cos específic. Aquest naixement ha segut dolorós. Dolor per la soledat en la que s’han vist avocades les dones poetes, perquè la dona poeta ha vingut a la vida literària sola i cada naixement era un acte de solitud. Però no es tracta aquí, en aquest limitat espai de forçar un discurs d’oposició a un acció històrica que viu en el passat sinó de celebrar que tot allò que se’ns dona poèticament és el reflex del que Maria Zambrano ens diu: ‘poesía es sentir las cosas en status nascens’. Siga aquest naixement i la continuïtat generacional femenina la forma de coneixement necessària per completar i enriquir l’Olimp de la tradició poètica catalana. L’antologia ‘Donzelles de l’any 2000’ dona pas a aquesta continuïtat des de tots el territoris de parla catalana al segle XXI amb l’extraordinària força dels versos, la qualitat poètica de les imatges i el dring prosòdic exquisit de les donzelles que habiten aquestes pàgines i les seues predecessores. Elles, ens ofereixen un testimoni específic i concret, despullat d’estigmes, categoritzacions i mitologies que fan tèrbol el coneixement diàfan, complex femení i què va més enllà de la pell.    

                                                                       Noèlia Díaz Vicedo

                                                                                  Londres 3 març 2013