ESCRIURE, UN EXERCICI DE LLIBERTAT

Escriure, un exercici de llibertat

Diu Anna Aguilar-Amat a l’epíleg de l’antologia Donzelles de l’any 2000, que el llibre és una clara mostra d’una actitud d’affidamento. Aquest terme ens ve donat per les feministes italianes de la differenza sessuale i com molt bé ens explica l’autora al text, aquesta actitud es dona quan una dona es converteix en punt referencial per a una altra i l’ajuda a materialitzar els seus desitjos, el seu pensament. En efecte, aquesta antologia esdevé praxis literària d’aquesta forma d’acció. Les poetes que encapçalen les proses introductòries a cada territori fan la funció d’affidataries i es converteixen per a les poetes de la següent generació en figures d’autoritat. Figures literàries que representen l’existència d’una forma de dir i escriure ex-cèntrica, és a dir, fora del cànon literari. D’aquesta manera la figura d’autoritat res té a de veure amb un exercici de poder sinó de mestratge i influència, elles: Montserrat Abelló, Josefa Contijoch, Susanna Rafart, Antònia Vicens, Anna Montero, Maria Josep Escrivà, Teresa Pascual i Anna Aguilar-Amat són les nostres precedents literàries. La importància, doncs, de reconèixer i donar valor a les composicions poètiques escrites per les poetes d’una generació posterior no és només conferir autoritat al seu treball sinó a més a més incrementar el valor literari propi. És clar que la força creativa femenina que es veu debilitada per formes patriarcals d’interacció, es veu, tal i com el llibre ens mostra, reflectida i emmirallada per totes elles, les nostres figures precedents d’autoritat. Aquesta importància, però, no rau només en un aspecte diacrònic, sinó també sincrònic, ja que ofereix les possibilitats d’expandir els límits de la paraula i re-crear espais simbòlics i de significació alternatius als ja existents. L’etimologia de la paraula autorictas confirma que la presència de l’autoritat en el seu significat primigeni de ‘realçar’, ‘fer créixer’ no esdevé opressió sinó ben al contrari, expansió, obertura, anar més enllà del que ja s’ha dit, estirar els significats, les imatges a través de les paraules, i així, establir un diàleg entre passat i present, entre el ‘jo’ i el ‘tu’ que formen en aquest llibre un ‘nosaltres’ que en un moviment oscil·lant mira sempre cap al ‘vosaltres’, cap a tots i totes que estiguen disposats a recórrer altres camins, a escoltar amb diferència, la diferència dialògica i constructiva, tan essencial com problemàtica en una tradició poètica de forta arrel i tradició com la catalana. 

Noèlia Díaz Vicedo.