dimecres, 10 d’abril de 2013

TEXT DE LA PRESENTACIÓ


8 d’Abril 2013.
Text presentació Donzelles de l’any 2000- Barcelona, Llibreria Pròleg-
Bona vesprada a tots i a totes, i en especial a la màxima autoritat de les lletres catalanes que avui ens acompanya la senyora Laura Borràs. I amb el seu permís i el de tots vosaltres diré que la seua presència és un guany no només per a la institució que representa sino per a les dones i l’objectiu principal del llibre que avui presentem. Gràcies.

En aquest moment ens trobem reunits al voltat d’una llibreria on els llibres es troben a tot arreu, en cada centímetre de l’espai trobem novel·les, poemes, proses, teatre pensament, etc. Llibres que sense saber per què ni com ens provoquen sensacions, ens ajuden a entendre les nostres, ens provoquen altres de noves...estrany efecte el dels llibres vers l’ànima humana. Imagine que espereu, com a compiladora del llibre Donzelles de l’any 2000 que sóc, que vos faça un quinzet sobre la producció i la trajectòria del llibre. Bé, us heu equivocat. No vos parlaré com a compiladora sinó com a lectora. Ja que un escriptor és abans que escriptor lector i com a lector ha de complir una tasca important. Llegir és un art complicat. Llegir implica no només enteniment o goig sinó també crítica i judici.  
Aquest acte de judici inevitablement ens retorna al passat. Com un salt en el temps la nostra ment pren instintivament una posició diacrònica i situem el text dins del temps, del temps que compon allò que anomenem memòria històrica i que en literatura pren el nom de tradició. I així, contrastem, contraposem, reflexionem sobre el text que tot just acabem de llegir amb altres texts, els texts que ja coneixem, que ja hem llegit i que formen part d’aquesta esmentada tradició. Aquesta activitat esdevé encara més profunda quant la nostra ment es troba davant d’un text nou, d’un autor nou on la sospita i la curiositat fa que nosaltres els lectors, seiem al banc del gran Jutge i en lloc de sincronitzar amb allò que l’escriptor tracta de dir-nos siga bo o dolent, ens convertim en una espècie d’autoritat i comencem a imposar la nostra voluntat sobre la del propi escriptor.
Aquesta activitat com a lector, en molts aspectes per a mi insuficient també té la seua cara positiva. I va ser com a lectora que les primeres qüestions i dubtes començaren a cuinar l’elaboració d’aquesta antologia. Ja tenim ben entés, com ho entenem totes i tots els que ens hem aplegat aquí avui, que aquest acte diacrònic al què instintivament sotmetem els textos esdevé una tasca més complicada. És com a lectors que ens qüestionem les mancances, els excessos d’una determinada obra, d’una determinada forma de pensar, d’escriure d’esser i sobretot de relacionar-nos amb la traidció. I en aquest punt és on el meu jo, com a lectora entra necessariament amb conflicte amb aquesta tradició i amb la forma diacrònica en la que es pot relacionar una dona escriptora i lectora amb el seu passat. Com a dona tant com a lectora com a escriptora ens trobem òrfenes del passat. Això no ho he dit jo, sino que viriginia woolf ho va dir fa vora cent anys i maria-Mercè Marçal es va encarregar de meditar sobre aquesta situació i elaborar teòricament una anàlisi pel que fa al que passa aquí, a casa nostra. Sé que molts de vosaltres no veieu aquesta exigència de gènere com una possibilitat de qüestionament de paràmetres literaris o de relació amb el passat. I potser tingueu raó amb això de que una obra ha de tenir qualitat poètica i ser literariament competent i que pensar o mesurar aquestos paràmetres des del gènere és un acte agosarat, perillós i que resta aquesta tan desitjada qualitat literària. Però això seria així, i potser tinguereu raó, si en realitat aquestos criteris hagueren actuat, hagueren segut implementats sense haver tingut en conte el gènere. Però amics i amigues, sent la decepció però no és així. Aquesta suposada qualitat poètica ve determinada per les institucions i si només tingueren en conte preceptes literaris de segur que no hauriem d’haver esperat fins a la dècada del vuitanta per poder llegir, i gaudir d’una poesia escrita per dones d’una qualitat magnífica. És que les dones no escrivien abans? Hi ha menys dones que escriuen? Donzelles de l’any 2000 és la prova de que la resposta és positiva. Si la literatura i més la tradició literaria no hagués mai actuat en termes de gènere Caterina Albert no hagués necessitat mai utilitzar un nom d’home, no per a escriure sino per a donar-se a coneixer. És cert que la situació ha millorat i el dia d’avui ens ho prova, però és absolutament necessari que tan escriptors com escriptores tinguem present que el gènere no és cap apèndix de la tradició sino que constitueix el criteri que nosaltres hem utilitzat al llibre i la forma des de la que vivim el món, escribim, i som. I es abosolutament necessari que ho tinguem en conte i poder ser capaços de detectar que els anys d’invisibilitat literària no s’han donat per exclusió sino per inclusió. Entendre que la poesia, el poeta, les imatges, l’home i l’ànima són termes universals és contradictori i fals. Els autors són individus, i cada individu ve marcat per la seua pertinença de sexe, masculina o femenina. Siga per acceptació o per rebuig és una especificitat que dona forma a diferents vivències, experiències.
Diu el poeta T.S.Eliot, que quan llegim una obra poètica el que pensem és en allò que té el poeta de particular, és a dir, tot allò que poèticament el fa únic....i és així com m’agradaria que encarareu aquesta magnífica col.lecció de veus, i a cada una de les participants que des del criteri comú de ser dones han marcat una diferència significant no només a la direcció de la poesia catalana del segle 21 sino al conjunt d’experiències que conforma la literatura universal. I ara sense més retard, escoltem aquest ventall de veus, de ritmes, d’imatges....que fan del segle 21 el segle de les donzelles.

Dra. Noèlia Díaz Vicedo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

No marxis sense deixar-nos la teva empremta...