PRESENTACIÓ A PRÒLEG : 08/04/2013

CRÒNICA DES DEL COR

Presentació DONZELLES DE L’ANY 2000 08/03/2013

Era la primera vegada que presentàvem a Barcelona, totes les primeres vegades contenen intrínsecament l’emoció del suspens i l’impuls de l’inici. El dia 8 d’abril restarà escrit en la meva memòria amb lletres d’or, per una barreja de confluències inaudites que fa que l’agraïment resulti una paraula massa senzilla per poder sintetitzar en paraules. La llibreria Pròleg s’obria davant nostre com un repte. Hi vaig arribar molt d’hora. Vaig anar a una terrasseta a relaxar-me, i a concentrar-me en tot allò que havia triat per dir, i allà dins en un raconet hi havia la Laura Borràs, llegint Donzelles de l'any 2000. No vaig gosar dir-li res, era lluny, dedins el viatge d’un llibre. El nostre, de totes, totes les que en formem part.

La sala s’omplia a la llum de les espelmes d’un retrat de Maria-Mercè Marçal somrient, que per unanimitat vam decidir que ens acompanyava. Una breu introducció per tal de situar el públic en el context, i Montserrat Abelló prenia el torn de la paraula per explicar alguns detalls de com s’havia confegit el llibre quant a la situació geogràfica de les autores, fluixet a un micròfon, vaig sentir la veu més gran, i després Josefa Contijoch ens parlava de la necessitat de la lletra com a llegat. Noèlia, amb ulls de lectora, desgranava l’esguard del lector, indicant les posicions que un afronta en el moment de sumir-se en l’acte de descobrir unes pàgines. I després, una per una, les veus de les autores dels versos que ens indicaven, un cop més, la diversitat de la poesia continguda: Raquel Estrada i Roig, Teresa Bosch, Mireia Calafell, Sílvia Bel, Maria Antònia Massanet, Mireia Companys, Montse Costas, Laura Dalmau, Teresa Colom, Noèlia Díaz i jo mateixa començàvem a donar vida als versos escrits al paper, cada una amb l’estil que la fa única però que és capaç de completar l’Univers de la nostra generació.

Anna Aguilar-Amat prenia el torn de paraula explicant-nos alguns detalls de l’epíleg i fent una comparança directa de l'actitud d'affidamento establerta entre les integrants de l'antologia tot dient: -som com gent del Barça, avui, però sense el Madrid-. I aquesta sensació també ens acompanyava. Estava entre nosaltres la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, que va fer una clausura de l’acte magnífica, d’ algú que s’havia endinsat amb nosaltres i s’havia escolat dins del llibre, comparant-nos amb Cresques tot indicant que havíem creat el mapamundi de les lletres catalanes, perquè allà hi havia representació (no tota) però representació de tots els territoris: Catalunya, País Valencià, Balears, Andorra, excepte Occitània i l’Alguer. Va llegir versos de Sònia Moll, de Begonya Pozo, i de moltes d’altres que no hi eren, tot unint cada vers de totes les autores del llibre. Laura Borràs va fer possible el veritable sentit de la Institució de les Lletres Catalanes, la força d’unió de la nostra llengua imbatible, i es va produïr en mi una sensació que, per ser honesta, no creia que tornaria a sentir. El despreniment de l’abandó dels que ens representen. Tornàvem irremeiablement a creure que hi ha somnis que s’acompleixen, a força de lluitar, en aquest cas totes juntes per ser, per existir, i  Laura Borràs demostrà que és la persona perfecta per portar la torxa del nostre temps als millors rellevistes.

Sandra D. Roig