18 de maig del 2013.
Casa de cultura d'Agost
Noèlia Díaz Vicedo
Bona vesprada a
tots, amics i amigues,
Volia començar
per agrair-vos a tots la vostra presència i el vostre temps per acompanyar-nos
avui en aquesta primera presentació del llibre ‘Donzelles de l’any 2000’ al País Valencià. Volia,
abans de començar donar les gràcies a molta gent però sobretot a l’Ajuntament d’Agost, i en
especial al seu alcalde Juanjo Castelló, què sense el seu suport i la seua energia
positiva aquest acte no s’haguera pogut realitzar. Gràcies també a Toñi i a
Carolina per la seua paciència i comprensió. Gràcies també al catedràtic D. Santiago
Fernandez Ardanaz, per les seues amables paraules. I bé ho deixaré aquí perquè sinó
passaré el temps donant les gràcies a totes les persones que m’han acompanyat i
m’han ajudat al llarg del camí de l’elaboració d’aquesta antologia que avui
tinc la immensa il·lusió i orgull de presentar-vos. I em fa especial il·lusió
que la primera presentació del País Valencià siga aquí al meu poble, a Agost i
que siga entre vosaltres, en la terra que estime i entre amics, els amics de
tota la vida i els nous que he tingut la sort de fer. Tinc una il·lusió
especial i molts nervis i vos demane disculpes ja per si algunes de les coses
que dic no tenen trellat o alguna barbaritat se m’escapa, sapigueu ja que només
la bona intenció i l’amor a la literatura i la cultura és el meu propòsit.
Aquí en la ‘Casa de la Cultura’
on avui ens trobem escoltarem el cant de les ‘Donzelles de l’any 2000’ un projecte bonic i
molt volgut per a mi i del que vos faré un quinzet, com a compiladora que sóc, i
també com a poeta, sobre la seua elaboració.
Parlar de poesia
és sempre, per a mi, parlar de l’amor, cantar a l’amor, escriure sobre l’amor,
llegir-lo i és precisament l’amor, l’amor cap al coneixement i la lectura el
que m’han impulsat sempre en aquesta activitat de l’escriptura. Llegir no és
només seure amb un llibre a les mans, és imaginar mons nous, és viure altres
vides, obrir les portes a l’ànima, compartir amb els amics, la família, moments
d’il·lusió i de coneixement. Aquest amor cap a imaginar altre formes de viure i
altres experiències, que els meus pares em van inculcar des de ben xiqueta, és
el motor que sempre m’ha impulsat i el que m’ha portat fins aquí.
Però a mesura
que anem creixent, aquesta innocència per la lectura entra en altres dimensions
i comencem a qüestionar-nos la forma que pren el coneixement, malgrat que els
meus mestres d’escola D. Jaume i D. Felip que avui están aquí entre nosaltres i
que ara, segurament estan somrient i menejant el cap, em digueren sense parar
‘Noelia has de qüestionar-ho tot, preguntar-te sempre el perquè de les coses,
per simples que a tu et pareguen’, jo com sempre feia callava, em quedava en
silenci. Un silenci que potser a ells els deixava pensant que no els havia fet
cas, però que jo en secret ja practicava, i quant tornava a casa llançava les
preguntes i totes aquelles qüestions en forma de poemes o xicotets textos que
anava escrivint i que s’han quedat esparsos per ma casa, oblidats als cantons
de la memòria.
Segur que vosaltres estareu ara pensant per què vos conte aquesta anècdota
personal i que és el que te a veure amb una antologia de dones poetes joves. La
resposta es molt senzilla, perquè precisament és eixa la relació que les dones
han tingut amb el coneixement i la literatura, en especial la poesia, com a
forma de coneixement específic: el secret. El secret com a pràctica literària.
Les dones que volien fer alguna activitat intel·lectual, en especial
l’escriptura, havien de fer-ho en secret. En secret llegia Santa Teresa de Jesús
l’humanisme que li arribava d’Europa de mans del seu amic Erasmo de Roterdam, i
en secret també escrivia allò que ella denominava ‘tribulaciones’, encara que
finalment aquells secrets li van costar uns quants maldecaps amb la institució
de la Santa Inquisició.
En secret també ha quedat al cap dels anys de la història la identitat de les
dones, com l’escriptora Caterina Albert que utilitzava el nom de Víctor Català
per a poder, no escriure, sinó publicar. Ella rebutjava les entrevistes i
deixar-se veure en públic per a poder seguir la seua carrera literària. Es per
això que no és d’estranyar que una altra escriptora Maria Aurèlia Capmany,
molts anys després, haja escrit la introducció a la publicació de les seues
obres completes l’any 1972 amb el títol ‘Els silencis de Caterina Albert’.
Silencis i secrets. Com els secrets de tantes i tantes dones que aprenien a
llegir i escriure amagades perquè o be els amos o els seus marits o pares no
les deixaven. I en secret tenien les dones que preparar les tisanes i les
herbes que ajudaven a altres dones a superar problemes i dificultats. El secret
ha segut, per altra banda, amics i amigues, el que ha salvat les dones al llarg
dels segles, el seu coneixement, la seua forma d’entendre la vida ha perdurat en
forma de secret i ens ha arribat avui en dia quasi intacte i com una forma de supervivència.
En secret s’han hagut de mantenir les seues pròpies experiències: l’avortament,
l’amor entre dones, la passió pel coneixement i tota forma de pensar i veure la
vida. Supeditant el secret al patiment i el sacrifici i sofrint els trets
històrics en silenci sense que elles, mai hagen segut protagonistes de la història.
Diu la filòsofa de Màlaga Maria Zambrano, que és precisament sobre aquest
patiment i sacrifici que s’escriu la història. I així i tot, aquestes
experiències, el patiment i el sacrifici de les dones, no han segut mai matèria
literària. Les dones han viscut, viuen l’amor, el naixement, la mort, la
maternitat, l’absència, l’enyor, l’amor als fills, com veieu temes i materials
que componen els temes universals de la poesia. Aquest és precisament un dels
objectius del llibre: obrir la caixa dels secrets al segle 21 i mostrar la
força poètica i aquesta forma de ser i existir, que ja deixen de ser un secret.
Una força lluny d’aquelles místiques connotacions de debilitat i de
particularitat. Particularitat sí, però aquella que el poeta TS Eliot diu que
fa que l’obra d’un poeta siga única, i és així que les dones poetes que són
presents al llibre ens desvetllen els seus secrets i també com m’agradaria que llegireu
aquesta magnífica col·lecció de veus, que distintes i pròpies en cada una de
les seues manifestacions, ens porta la unitat d’una llengua i una cultura rica,
sublim. Cada una de les participants, que des del criteri comú de ser dones,
han marcat i marquen una diferència significant no només a la direcció de la
poesia escrita en la nostra llengua al segle XXI sinó al conjunt d’experiències
que conforma la literatura universal.
Havent-vos
contat un poc l’objectiu del llibre, vos contaré com va sorgir la idea del
llibre i com la vam portar a terme Sandra D. Roig i jo. I per això, tendré que
tornar una altra vegada, amics, als temps de la meua infantesa. Quant jo era
xicoteta i estava a casa de la meua iaia, veia que les dones que entraven i eixien
i que passejaven per la placeta eren fortes, reien molt i sempre estaven
contentes, a mi em semblaven fins i tot, en la imaginació d’una xiqueta
somiadora, sers fantàstics, màgics, que tenien l’habilitat d’apanyar un
problema, de fer-te sentir bé quan estaves trist, i en un tres i no res, de
posar a tot el món al voltant de la taula per menjar i compartir. Desprès, els
meus anys d’estudi em van servir per preguntar-me, on estaven totes aquestes
dones? No apareixien als llibres i a les escoles i a la universitat ningú
parlava d’elles. No eren lloc. Com si les dones de la vida real no foren part
de la vida intel·lectual o de pensament, què és la que al cap i a la fi,
conforma la història cultural d’un país. I vaig tardar molt de temps, fixeu-vos,
fins l’any 2010 en trobar resposta a aquesta pregunta. Al novembre d’eixe
mateix any vaig tenir el plaer i la sort d’assistir a la reunió anual de joves
escriptors de tots els territoris de la nostra llengua celebrat a Gandia i allà
vaig veure que hi havia moltes dones que escrivien com jo i que jo no en
coneixia cap. Allà vaig conèixer a l’autobús que ens portava fins a l’hotel on
hi era l’àplec a la poeta Sandra D. Roig, qui també portava al cap el mateix
pensament que jo. De sobte tot concordava. La idea que feia anys que jo anava
rumiant de replegar la veu de les dones i treure-les d’aquell secretisme i la
possibilitat que se’m presentava allí de diàleg i col·laboració amb elles en
seguida va començar a materialitzar-se. Jo en aquell temps em trobava acabant
la meua tesi doctoral sobre Maria-Mercè Marçal, una poeta de Lleida que em va
canviar per complet la meua forma de veure la literatura i va afirmar totes
aquelles intuïcions que des de xiqueteta havia anat arreplegant. Vam parlar molt amb Sandra
sobre aquest tema i un matí fent el cafè amb altres companyes vaig exposar el
meu desig sobre la formació d’una antologia de joves escriptores. Vam tenir un
debat prou alterat sobre el feminisme i la poesia, tema que m’interessa però
que no tinc temps de desenvolupar aquí, i tot va quedar en una divisió d’idees
que a l’escriptora Sandra D. Roig i jo ens va valdre per a no dubtar, després
d’aquest matí, en la necessitat de fer-la. Seguir el treball començat per
Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal amb
el llibre ‘Paisatge emergent: 30 escriptores del segle XX’ es va convertir en la
nostra prioritat i malgrat les negatives dels editors i la seua repetida
sentència sobre el manuscrit de ‘és un llibre que no vegem la necessitat de
publicar’ ha vist la llum, i de molt bona forma, el llibre va rebre el premi de
l’interés nacional cultural atorgat per la Institució de les
Lletres Catalanes i així va poder ser una realitat. El llibre representa la veu
de les dones joves del segle XXI en totes les varietats de la nostra llengua i
es troba dividit geogràficament així trobem ‘l’Alguer, Occitània, el País
Valencià, el Principat, les Illes Balears i Andorra’. Cada territori ve
introduït per una escriptora de la generació anterior. El llibre conta amb la
introducció general de la poeta tarragonina Montserrat Abelló nascuda a l’any
1918. El llibre vol ser un diàleg entre generacions de dones escriptores que
ens ajude a seguir la genealogia femenina començada al segle XX i aquí vos el
presentem. Jutgeu vosaltres, estimats amics i públic sobre la necessitat del
llibre, però sobretot disfruteu-lo tant com Sandra i jo hem disfrutant fent-lo.
I ara sense més retard, escoltem aquest ventall de veus, de ritmes,
d’imatges....que fan d’aquest segle, el segle de les donzelles. Moltes gràcies.
