diumenge, 17 de març de 2013

DIA DE LA POESIA CATALANA A INTERNET

Donzelles de l'any 2000, es solidaritza amb lletra en el DIA  DE LA POESIA CATALANA A INTERNET, us convidem a llegir aquests poemes de Dolors Miquel extrets de CiutatOci, POETA DEL MES durant l'octubre de l'any 2009.

El Paradís


«Si un home travessés el Paradís en un somni i li donessin una flor
com a prova que hi havia estat i si al despertar
trobés aquella flor a la seva mà... Llavors, què?»
COLERIDGE

Vaig travessar el paradís en un somni
i em van donar una flor.
La flor era allí quan em vaig despertar,
a sobre els llençols. Era bellíssima.
Li vaig ensenyar a ma mare
que vivia tancada al cor d’una carxofera
filant-se la seda dels ulls, treballant-la
en uns meravellosos sudaris de mil colors.
He estat al paradís, mare- li vaig dir.
I ella es va treure de la butxaca
una flor seca, igual, idèntica.
Vaig saber aleshores
que no n’hi havia prou
d’ haver estat al paradís.
Inèdit 

Caminant pels camps, un migdia fred i assolellat de Gener



Tornen a mi les cares i en la solitud arravatada dels camps
en els Horitzons de ciutats,
de xemeneies abandonades, de mars, d’immensitat,
recupero
el tapís d’éssers que van poblar
la solitud extrema
de la meva ànima.
Apareixen més reals que quan eren reals.
Apareixen
quan ja no esperava sota cap arbre
i havia après a mirar el cel i la vida
amb una tranquil•la desesperança .
Tornen per a fer-me desaprendre.
Tornen amb la mirada obscura de la roca.
Tornen amb la llengua sagrada de l’amnèsia.
Tornen amb els llavis intensos de l’escorça.
Em criden amb l’iris verd de la meva mare invisible,
amb el blau de la veu del meu pare sense forma.
S’estiregassen ígnies entre els espais dels arbres,
em demanen que desaprengui, amb la gola dels tronc foradats
amb l’anhel de la bèstia amagada al cau de la memòria.
I em quedo sola amb elles tornant,
desaprenent, cridant com la terra amb el vent fred i el glaç
bategant com el brot, travessant l’escorça,
Naixent-me de gener, donant-me.
Inèdit

 

Boira



Van travessar la porta un estiu a l’hora de la migdiada,
i es van posar a copular sota l’arbre del safareig fins que en va caure un fill,
que era verd com un espasme d’aigua aturada
i que es va morir a l’instant.

D’aquella mort en va néixer una boira petita i espessa
que va inundar tota la casa de marees
fins a les habitacions altes,
i més enllà fins a la tanca de filferro
dels últims bancals de l’ hivern.
Inèdit

 

Don Joan, el poeta



“Déu ens dó ser catalans
per menjar bon pa amb tomàquet.” Miquel Martí i Pol.


Per nas, d’algun Parnàs de via estreta
baixant amb pas de tranca mal resolta,
felibre eixorc, cabrada desimbolta
menjuquejar, et vol, la coltelleta.

Ets un bardell entès en el pillatge,
que, empavonant la veu escarpidora,
anques ajups versant verset salvatge,
fronterejant amb l’espessigadora.

Fins que un revolt, aixafant un tomàquet
que et va fer xof, cloïssa mal tancada,
et vas voler cruspir aquell tomàquet
que a un altre ja li polia les botes.
Encara et dol aquella relliscada
que ¡Oh!, no vas poder endinyar-les totes.
Del llibre “El Musot”

 Dolors Miquel. 


1 comentari:

No marxis sense deixar-nos la teva empremta...