dimarts, 30 d’abril de 2013

TEXT PRESENTACIONS CIUTADELLA DE MENORCA I MAÓ


Encontre diàleg miscel·lanea i vers
ciutadella, 18 d'abril
maó, 26 d'abril
  • [paràgrafs bescanviables i aleatòria(ment) pronunciables]

  • a les donzelles de lʼany dos mil és el versicle de Maria Antònia Salvà que dona títol a aquest recull de veus que tenim avui entre les mans. salvà ens endreça una escomesa a nosaltres: dones d'avui i dones d'ara mateix, i ens incita a sortir a l'encontre... a l'encontre de què? a la troballa de la sortida del subterfugi, dic jo, i a l'encontre de la veu com a territori de llibertat, dirà una altra d'aquestes 27 veus, a l'encontre de què...demana't tu...
  • 27 veus: veus diferents de 27 dones: dones diferents aquí:
  • 1 pròleg de luxe, el de Montserrat Abelló: poetessa, sobre totes les coses d’aquests i d’altres mons i també traductora i també gran difusora de la literatura catalana a l’estranger, més enllà del nostre país que no de la nostra parla 
  • 27 veus que s’allunyen, per i a la fi, de cànons androcèntrics, d’aquesta visió del món, un món nostre també: no us oblidéssiu... centrada en el punt de vista masculí a la qual estem tan acostumades. visió i plantejament on les dones són situades com a eix de quelque chose: mares, filles logistes...i tant! però sense el poder del mascle alfa
  • - la Vida diària amb el Foc a les mans Dins l'esfera del temps diria Salvà.
  • temps, un i en plural, en pluralitat, temps d'escriptures i escrits en cos i amb veu de dona escrits repartits territorial(ment) amb el denominador comú de llengua i natalici decadenal: (totes nascudes al voltant de 1970) : qual conjunt d’elements connectats de manera que permeti el comptatge d’impulsos
  • 1 fita en el món poètic:
  • donzelles de l’any 2000 una antologia geogràfica posada geogràfica(ment) dins els territoris de parla catalana, cadascun introduït per una poetessa de la generació anterior: Susanna Rafart, el Principat; Teresa Pascual, el País Valencià; Antònia Vicens, Illes Balears; Maria Josep Escrivà, Andorra;Josefa Contijoch, Occitània, i Anna Montero, l’Alguer.
  • Antònia Vicens ens diu a la seva introducció a ses illes que ses donzelles illenques (i permeteu que ho prosi en 1a. persona) - ofegam la tradició incubada moldejant amb filferros i escarpes per arribar, més enllà de l’ossada i la melsa del propi sexe: a la veritat
  • Antònia Vicens barreja versicles interinsular(ment) i magistral : del gaudi dolor ésser i a la fi rompre les llàgrimes i de la pell solcada d’anys pastada de fets... com vols que no et retraguin haver-me llançat a l’obscuritat obligada a ser l’altre (...) i a la fi desfer els nusos i lliures d’amarres i revestides d’epitelis extremada(ment) sensorials posant en entredit la fam de carn humana dels déus que ja han perdut llendera i domini sobre les dones
  • s'endevina el vaticini que ens: xiuxiueja la fi de la nostra era, així, mostrant les seves ferides que es tornen una sola i immensa, perquè el cos femení només és un i les paraules per descriu·re’l amb elles han estat rescatades
  • rescatades aquí per Antònia Vicens, escriptora, que abans de créixer fou petita i ... que ja de ben petita gaudia de sentir la llengua que parlen al seu poble
  • i així tenim aquí 27 veus + 8 remors, que s’allunyen, per i a la fi, de cànons androcèntrics sí, i s’acosten a les delíííícies del poder de la paraula desmitificant així el mite d’Orestes
  • som mares totes: som la mare, la mare com a ens productor de mots, que ja no  serà la dona socialment vençuda pel seu encàrrec de reproductora social sinó que anirà més  enllà del perill de la marginació,  més enllà del vertigen...
  • marginació?
  • vertigen?
  • de què parlem?
  • dic que: seguim educades com la filleta-nena que necessita encara severitat, més severitat que el fillet-nen, que necessita vigilància, que necessita enfronta(ment) i dilema per a ser
  • de què parlem? de creació, de societat, de tabú, de mites, de vertigen, d'expressió, de subterfugis, de fites, de connexió, de vida, de crits i escrits, de dones, de dones amb veu pròpia, de 27 deesses i més.
  •  i dilema per a ser
  • de què parlem? de creació, de societat, de tabú, de mites, de vertigen, d'expressió, de subterfugis, de fites, de connexió, de vida, de crits i escrits, de dones, de dones amb veu pròpia, de 27 deesses i més.

Per Fàtima Anglada.

dissabte, 27 d’abril de 2013

TRAVESSEM EL MAR. CRÒNICA DES DEL COR.










Hem travessat el mar, aquelles arqueres del temps  que diu Antònia Vicencs, van replegar-se ahir al voltant de donzelles de l’any 2000, amb la potència de la veu balear tot emergint entre l’escuma de la informació. Ahir, la Biblioteca Pública de Maó, s’omplia de la veu de Fàtima Anglada mentre explicava l’esperit,  el vers, el cos i l’ànima de “DONZELLES DE L’ANY 2000”.
També la llibreria QUARS de Palma hissava el vers de DONZELLES, he confegit un album d’imatges  que pertanyen al Sr. Agustí Baró Bauló, i amb les m’he servit per oferir un petit tast del que la va ser la sessió d’ahir. A dos quarts de vuit  començava una magnífica presentació a càrrec de Mercè Sastre, (LLIBRERIA QUARS) i d' Antònia Vicencs que és la veu que ens introdueix al territori de les illes Balears. Us deixo , amb la vostra imaginació i aquest magnífic album, tot agraïnt al Sr. Agustí. A Maria Antònia Massanet, Maite Brazales, Mara Antònia Vicens, aquesta preciosa presentació acompanyada de violí.


dijous, 18 d’abril de 2013

BALEARS PRESENTACIONS: TERRA DE LLUM, TERRA DE MAR, TERRA DE VERS.

Els amics i amigues de Balears, estan de sort, perquè avui coomece el període de les primeres presentacions a Balears, just avui:

18 D'ABRIL
20.00 H
Biblioteca pública de Ciutadella de Menorca
c/Hospital de Santa Magdalena, 4

Presentació a càrrec de la mà de Fàtima Anglada18 D'ABRIL
20.00 H
Biblioteca púlica de Ciutadella de Menorca
c/Hospital de Santa Magdalena, 4

Presentació a càrrec de la mà de Fàtima Anglada i Anita Moll. 




26 d'abril 
19.00 h
Biblioteca pública de Maó 
Presentació a càrrec de Fàtima Anglada.   i  Anita Moll. 



PRESENTACIONS MALLORCA 


26 D'ABRIL 

26 d'abril
19.00 h
Llibreria Quars
c/Parellades, 12,local 16 (al costat dels jutjats de Palma)
Presentació a càrrec d'Antònia Vicencs,  Maria Antònia Massanet, Glòria Julià Estelrich, I Maite Brazales. 





dilluns, 15 d’abril de 2013

27 dones 27 veus 27 epígrafs que defineixen 1 antologia

El Cultural News.
Per Fàtima Anglada.


27 dones 27 veus 27 epígrafs que defineixen 1 antologia
26. una fita en el món poètic:
25. vint-i-set dones poetes dels Països Catalans
24. als nous espais on es viu la poesia
23. i es reviu l'escriptura d'autora amb autora
22. una àgora de pensament i paraula
21. amb un apadrinament d'alfabet majúscul:
20. Montserrat Abelló al pròleg
19. i la lletra com a llegat
18. i la pinzellada com a reivindicació
17. i la crida com a reclam
16. d'un espai
15. fet miratge gravitacional
14. aterrat a la llibreria pròleg el 8 d'abril
13. el 26 a la biblioteca pública de Maó
12. el 18 a la biblioteca de Ciutadella
11. i més
10. creació a l'alça
9. en llengua pròpia, en llengua mare
8. dones poetes de tots els territoris de parla catalana: Principat, País Valencià, Balears, Andorra, Occitània i L’Alguer
7. es troben, es miren i es veuen
6. i es senten
5. i es deixen percebre per mitjà de tot els sentits
4. a través de la lectura
3. travessant espais
2. i fent realitat l'aventuratge de Salvà:

1. Oh vosaltres pressentides flors d’amor i gentilesa
que viureu quan mon amor s’haurà fet esborradís;
jo us endreç per aleshores, amical una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís

dimecres, 10 d’abril de 2013

TEXT DE LA PRESENTACIÓ


8 d’Abril 2013.
Text presentació Donzelles de l’any 2000- Barcelona, Llibreria Pròleg-
Bona vesprada a tots i a totes, i en especial a la màxima autoritat de les lletres catalanes que avui ens acompanya la senyora Laura Borràs. I amb el seu permís i el de tots vosaltres diré que la seua presència és un guany no només per a la institució que representa sino per a les dones i l’objectiu principal del llibre que avui presentem. Gràcies.

En aquest moment ens trobem reunits al voltat d’una llibreria on els llibres es troben a tot arreu, en cada centímetre de l’espai trobem novel·les, poemes, proses, teatre pensament, etc. Llibres que sense saber per què ni com ens provoquen sensacions, ens ajuden a entendre les nostres, ens provoquen altres de noves...estrany efecte el dels llibres vers l’ànima humana. Imagine que espereu, com a compiladora del llibre Donzelles de l’any 2000 que sóc, que vos faça un quinzet sobre la producció i la trajectòria del llibre. Bé, us heu equivocat. No vos parlaré com a compiladora sinó com a lectora. Ja que un escriptor és abans que escriptor lector i com a lector ha de complir una tasca important. Llegir és un art complicat. Llegir implica no només enteniment o goig sinó també crítica i judici.  
Aquest acte de judici inevitablement ens retorna al passat. Com un salt en el temps la nostra ment pren instintivament una posició diacrònica i situem el text dins del temps, del temps que compon allò que anomenem memòria històrica i que en literatura pren el nom de tradició. I així, contrastem, contraposem, reflexionem sobre el text que tot just acabem de llegir amb altres texts, els texts que ja coneixem, que ja hem llegit i que formen part d’aquesta esmentada tradició. Aquesta activitat esdevé encara més profunda quant la nostra ment es troba davant d’un text nou, d’un autor nou on la sospita i la curiositat fa que nosaltres els lectors, seiem al banc del gran Jutge i en lloc de sincronitzar amb allò que l’escriptor tracta de dir-nos siga bo o dolent, ens convertim en una espècie d’autoritat i comencem a imposar la nostra voluntat sobre la del propi escriptor.
Aquesta activitat com a lector, en molts aspectes per a mi insuficient també té la seua cara positiva. I va ser com a lectora que les primeres qüestions i dubtes començaren a cuinar l’elaboració d’aquesta antologia. Ja tenim ben entés, com ho entenem totes i tots els que ens hem aplegat aquí avui, que aquest acte diacrònic al què instintivament sotmetem els textos esdevé una tasca més complicada. És com a lectors que ens qüestionem les mancances, els excessos d’una determinada obra, d’una determinada forma de pensar, d’escriure d’esser i sobretot de relacionar-nos amb la traidció. I en aquest punt és on el meu jo, com a lectora entra necessariament amb conflicte amb aquesta tradició i amb la forma diacrònica en la que es pot relacionar una dona escriptora i lectora amb el seu passat. Com a dona tant com a lectora com a escriptora ens trobem òrfenes del passat. Això no ho he dit jo, sino que viriginia woolf ho va dir fa vora cent anys i maria-Mercè Marçal es va encarregar de meditar sobre aquesta situació i elaborar teòricament una anàlisi pel que fa al que passa aquí, a casa nostra. Sé que molts de vosaltres no veieu aquesta exigència de gènere com una possibilitat de qüestionament de paràmetres literaris o de relació amb el passat. I potser tingueu raó amb això de que una obra ha de tenir qualitat poètica i ser literariament competent i que pensar o mesurar aquestos paràmetres des del gènere és un acte agosarat, perillós i que resta aquesta tan desitjada qualitat literària. Però això seria així, i potser tinguereu raó, si en realitat aquestos criteris hagueren actuat, hagueren segut implementats sense haver tingut en conte el gènere. Però amics i amigues, sent la decepció però no és així. Aquesta suposada qualitat poètica ve determinada per les institucions i si només tingueren en conte preceptes literaris de segur que no hauriem d’haver esperat fins a la dècada del vuitanta per poder llegir, i gaudir d’una poesia escrita per dones d’una qualitat magnífica. És que les dones no escrivien abans? Hi ha menys dones que escriuen? Donzelles de l’any 2000 és la prova de que la resposta és positiva. Si la literatura i més la tradició literaria no hagués mai actuat en termes de gènere Caterina Albert no hagués necessitat mai utilitzar un nom d’home, no per a escriure sino per a donar-se a coneixer. És cert que la situació ha millorat i el dia d’avui ens ho prova, però és absolutament necessari que tan escriptors com escriptores tinguem present que el gènere no és cap apèndix de la tradició sino que constitueix el criteri que nosaltres hem utilitzat al llibre i la forma des de la que vivim el món, escribim, i som. I es abosolutament necessari que ho tinguem en conte i poder ser capaços de detectar que els anys d’invisibilitat literària no s’han donat per exclusió sino per inclusió. Entendre que la poesia, el poeta, les imatges, l’home i l’ànima són termes universals és contradictori i fals. Els autors són individus, i cada individu ve marcat per la seua pertinença de sexe, masculina o femenina. Siga per acceptació o per rebuig és una especificitat que dona forma a diferents vivències, experiències.
Diu el poeta T.S.Eliot, que quan llegim una obra poètica el que pensem és en allò que té el poeta de particular, és a dir, tot allò que poèticament el fa únic....i és així com m’agradaria que encarareu aquesta magnífica col.lecció de veus, i a cada una de les participants que des del criteri comú de ser dones han marcat una diferència significant no només a la direcció de la poesia catalana del segle 21 sino al conjunt d’experiències que conforma la literatura universal. I ara sense més retard, escoltem aquest ventall de veus, de ritmes, d’imatges....que fan del segle 21 el segle de les donzelles.

Dra. Noèlia Díaz Vicedo.

PRESENTACIÓ A PRÒLEG : 08/04/2013



CRÒNICA DES DEL COR

Presentació DONZELLES DE L’ANY 2000 08/03/2013

Era la primera vegada que presentàvem a Barcelona, totes les primeres vegades contenen intrínsecament l’emoció del suspens i l’impuls de l’inici. El dia 8 d’abril restarà escrit en la meva memòria amb lletres d’or, per una barreja de confluències inaudites que fa que l’agraïment resulti una paraula massa senzilla per poder sintetitzar en paraules. La llibreria Pròleg s’obria davant nostre com un repte. Hi vaig arribar molt d’hora. Vaig anar a una terrasseta a relaxar-me, i a concentrar-me en tot allò que havia triat per dir, i allà dins en un raconet hi havia la Laura Borràs, llegint Donzelles de l'any 2000. No vaig gosar dir-li res, era lluny, dedins el viatge d’un llibre. El nostre, de totes, totes les que en formem part.
La sala s’omplia a la llum de les espelmes d’un retrat de Maria-Mercè Marçal somrient, que per unanimitat vam decidir que ens acompanyava. Una breu introducció per tal de situar el públic en el context, i Montserrat Abelló prenia el torn de la paraula per explicar alguns detalls de com s’havia confegit el llibre quant a la situació geogràfica de les autores, fluixet a un micròfon, vaig sentir la veu més gran, i després Josefa Contijoch ens parlava de la necessitat de la lletra com a llegat. Noèlia, amb ulls de lectora, desgranava l’esguard del lector, indicant les posicions que un afronta en el moment de sumir-se en l’acte de descobrir unes pàgines. I després, una per una, les veus de les autores dels versos que ens indicaven, un cop més, la diversitat de la poesia continguda: Raquel Estrada i Roig, Teresa Bosch, Mireia Calafell, Sílvia Bel, Maria Antònia Massanet, Mireia Companys, Montse Costas, Laura Dalmau, Teresa Colom, Noèlia Díaz i jo mateixa començàvem a donar vida als versos escrits al paper, cada una amb l’estil que la fa única però que és capaç de completar l’Univers de la nostra generació.
Anna Aguilar-Amat prenia el torn de paraula explicant-nos alguns detalls de l’epíleg i fent una comparança directa de l'actitud d'affidamento establerta entre les integrants de l'antologia tot dient: -som com gent del Barça, avui, però sense el Madrid-. I aquesta sensació també ens acompanyava. Estava entre nosaltres la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, que va fer una clausura de l’acte magnífica, d’ algú que s’havia endinsat amb nosaltres i s’havia escolat dins del llibre, comparant-nos amb Cresques tot indicant que havíem creat el mapamundi de les lletres catalanes, perquè allà hi havia representació (no tota) però representació de tots els territoris: Catalunya, País Valencià, Balears, Andorra, excepte Occitània i l’Alguer. Va llegir versos de Sònia Moll, de Begonya Pozo, i de moltes d’altres que no hi eren, tot unint cada vers de totes les autores del llibre. Laura Borràs va fer possible el veritable sentit de la Institució de les Lletres Catalanes, la força d’unió de la nostra llengua imbatible, i es va produïr en mi una sensació que, per ser honesta, no creia que tornaria a sentir. El despreniment de l’abandó dels que ens representen. Tornàvem irremeiablement a creure que hi ha somnis que s’acompleixen, a força de lluitar, en aquest cas totes juntes per ser, per existir, i  Laura Borràs demostrà que és la persona perfecta per portar la torxa del nostre temps als millors rellevistes.


Sandra D. Roig